Un Somriure No Val Tant

Un Somriure No Val Tant
“Quan encara feia força fred, el vent i els núvols dominaven els dies i les nits de Barcelona, quan la gent seguia esperant l’arribada de la primavera. Quan una persona plora silenciosament en un banc del Maremagnum, sota les poques estrelles que es poden observar des de la ciutat, amb el cor trencat. La suau brisa d’aquelles estones, semblaven fulles afilades que tallaven sense pietat les galtes xopes de la jove. La noia havia après que estimar a una persona no era suficient. ”

Febrer. Un diumenge de bon matí, Laura va sortir a córrer pel parc del Fòrum, com de costum. Passa pel pont que conecta el parc amb el Port. Si seguia en línia recta pel camí de bigues de fusta fosca, arribaria ràpidament a la platja. En arribar-hi, va respirar àmpliament. Va tancar els ulls i va obrir els braços, com si desplegués les ales per volar. Es trobava angoixada.

A la platja no hi havia ningú, encara era d’hora i feia fresca. No obstant, es trobava com si la gent l’atapeís. Es va asseure sobre la sorra. Mentres escoltava l’impacte de les onades, intentava barrejar la seva veu amb el so de l’aigua trencada. Una cançó d’amor dels anys setanta. Allò va fer que se sentís una mica millor. Va treure la de butxaca un sobre petit i un encenedor que sempre duia a sobre. En el sobre hi havia un tros de paper amb una paraula escrita: “ Marc ”. Va apropar-lo a la petita flama, que s’apagava contínuament, i va començar a cremar. Va deixar-lo caure sobre la sorra. La petita carta va desaparèixer, deixant només unes cendres que el vent s’endugué.

Laura seguia mirant allà on havia caigut el sobre. Tenia al cap un munt d’idees confoses, barrejades i no les conseguia classificar. De sobte, va sentir una mà. Va aixecar la mirada i va veure un jove que la mirava amb tendresa. Abans de que ella pogués reaccionar, ell es va asseure al seu costat. Li va preguntar si li molestava que estigués allà. Laura va dir que no, tampoc volia estar sola. En el fons, se sentia atreta per la seva amabilitat, en moments com aquells es convertia en una presa fàcil pels homes.

Havia sigut una mala idea sortir amb pantalons curts. Va començar a tremolar. El noi ho va notar, es va aixecar i es va col·locar al seu darrere amb les cames obertes i va creuar els braços per la seva cintura. La Laura es va posar tensa per un moment, no tenia un cos que estimés gaire. Però no va gosar refusar l’abraçada, sentia una esclafor agradable, amb el seu cos tan a prop, podia notar la respiració d’aquell desconegut. Van estar en silenci una llarga estona, ella va desitjar que aquell moment es fes etern, però no era possible. El jove li va dir que havia de marxar. Abans de deixar-la, li va proposar quedar la setmana que ve. “ El divendres vinent, a l’entrada principal del Parc de la Ciutadella a les dues en punt! ”. Un cop més, Laura no va poder reaccionar a temps. Ja havia marxat.

Cinc dies van passar volant. Laura havia reflexionat durant aquells dies i estava convençuda de que el volia conèixer. Aquell dia, va agafar el metro després de les classes i va anar directe al parc de la Ciutadella. Es van saludar amb dos petons, com si es coneguessin de molt. Per primera vegada va sentir el seu nom, “Albert”. Quin nom més bonic, va pensar ella. Cert que era molt corrent, però pronunciat amb la seva veu sonava millor que mai. Passejaren pel parc, parlant de qualsevol cosa. Laura se sentia cada cop més cómode al seu costat. Es van estirar sobre l’herba fresca. Ell va tancar els ulls. El seu rostre es feia irresistible d’acariciar. Involuntàriament, va apropar massa la seva cara. De sobte ell s’aixecà i els seus llavis s’ajuntaren suaument. Aquell petó va ser el més dolç que Laura va rebre mai en la seva inmadura edat. Es va deixar dur pel desig i el va abraçar pel coll. El petó s’allargava, ella notava que anava caient per un pou de plaer. Mentres ell la besava, Laura va desitjar que la fes seva. El seu cos li demanava cada cop més. Ell la va abraçar. Les abraçades eren tant tendres. Semblava que tot el que donava era d’una dolçor i exquisitat infinites.

S’anava fent fosc. Laura no volia deixar-lo anar, temia que, si es separaven ara, no el tornaria a veure mai més. Se li va acudir portar-lo a casa seva. L’Albert no trobava que fos gaire bona idea, ja que s’acabaven de conèixer. Però ella era massa tossuda.

Pel camí quasi no deien res. A ella ja li semblava bé, volia reservar tot el que li volia donar fins que arribessin al seu apartament. Era una noia massa impulsiva, no era correcte que portés un home desconegut a casa seva, que durant aquella setmana estava buida, perquè els seus pares havien sortit de viatge de negocis.

En arribar, van anar directe a la seva habitació. Sobre el llit l’Albert es va asseure, recolzant l’espatlla sobre la paret. Ella s’hi va apropar de cara i el va besar. Aquest cop, ella dominava. Feia tan bona olor… Duia un perfum semblant al del seu germà gran. Li va dir a l’orella que l’estimava com mai havia estimat a ningú i ell va somriure.

Una pregunta sobtada va fer que parés de donar mossegades pel seu coll. “Quants anys tens?”. Ella va respondre al acte, “ divuit ”. “N’aparentes menys”, seguia insistint “ D’acord, tinc disset anys”. La cara de la Laura delatava moltes coses, entre elles la seva joventut. “ En tens quinze, quinze o setze”. “Quinze”, va precisar, donant-se per vençuda. “ Ja te n’hauras adonat de que tenim vuit anys de diferència”. “ Sí, i què? ”, va respondre desesperada. La va abraçar. “ Jo també t’estimo com mai havia estimat a cap dona, però això no em treu la por d’estimar-te ”. Les llàgrimes van caure dels seus ulls. La va tornar a besar. Aquest cop, el petó va ser tan amarg, tan cruel, que encara la desesperava més. “ Ets encara molt jove ”, li deia mentres les seves mans acariciaven el seu cos a través de la seva roba. Notava com passava la seva mà pel coll, per l’espatlla nua. Allà els dits van descordar els sostenidors de la Laura amb una facilitat sospitosa. Una mà la sostenia per l’esquena, mentre que l’altra relliscava per davant, acariciant el seu pit. Ell notava els batecs de la Laura, no deixava de besar-la per donar-li serenitat. L’acariciava pel ventre i baixava fins al sexe. Allà ella va intentar parar-li la mà, però no va ser possible. Es va deixar posseir. Però preguntes l’envaïen, ¿era correcte el que estava fent? Quasi no coneixia aquella persona. ¿Així havia de ser la seva primera vegada? “Sí”, va pensar ella. “Sí”, es repetia contínuament. Però no gosava obrir els ulls, la seva mirada faria que perdés el seny.

El seu cos sentia plaer i dolor per totes bandes, potser perquè eren massa estímuls en tan poc temps. Confonia pensaments. Sentia petites turbolències al cap i molta, molta escalfor. ¿Aquell era el foc de l’amor? Si era així, voldria deixar-se devorar per aquella persona cada dia. L’últim que va rebre abans de dormir-se va ser els seus braços creuats des del seu darrere, com la seva primera abraçada, el matí a la platja.

Quan Laura es va despertar, va trobar el lladre de la seva virginitat al seu costat. Encara dormint. No estava segura de si el que ha fet era correcte. Però no se’n penedia. Va besar-lo i el petó el va despertar. Ella va somriure tímidament i ell la va abraçar.

“ Saps el que et fa tan desitjable? ” “ No, el què? ” “ El teu somriure és el que em té encadenat des del primer moment que te’l vaig veure”.

“ Un somriure no val tant”, va pensar ella. Però va callar i el va besar.

Haohua Sun, esclava dels petons.